M’equivocaria de bon tros si volgués precisar amb exactitud qui va ser el primer en adonar-se’n, ja que és ben sabut que el sol es pon a diferents hores depenent de l’indret on un es troba. De totes maneres, no crec que això ens ajudi gaire, car no sabem si va ser la llum del nou dia la que ens va avocar en aquest malson o, pel contrari, varen ser les ombres de la nit anterior. Si bé és cert que a molts de nosaltres ens ho va desvelar l’alba, a d’altres, els que de matinada ja rondaven els carrers cap a la feina, els devia semblar que havien perdut el cap amb les seves presses. Probablement, devien pensar que tot plegat els feia parar bojos únicament a ells i ni de casualitat s’imaginaven el que també li estava succeint a la resta de la humanitat. Obviant per tant la magnitud de la tragèdia.
Diguem, que l’abast era tal que probablement no arribarem mai a saber com i on, i encara menys qui, va descobrir en un inici que havíem tornat enrere. I és ara, veient com callen els llibres d’història sobre la meva prestatgeria, quan em veig obligat a plasmar, d’alguna forma, el començament d’una gran incògnita que es desvetllà amb l’alba i que ara ens aboca a la catàstrofe. Podríem dir llavors, a grans trets, que amb la posta de sol va començar una nova era.
Us podria relatar mil i una anècdotes, ja que els carrers en van plens, però d’això ja se n’encarregaran les llegendes. Només cal mirar per la finestra del primer dia, i veure una multitud de gent sacsejant diaris a l’aire i gesticulant de forma extrema davant d’una massa incrèdula de desconeguts. D’altres encara ploren desconsoladament mentre jauen a les voreres en no entendre res. Els més afectats, suposo, continuen mirant embadalits els telèfons mòbils o els seus llibres. Com el nen del cinquè tercera, en Joel, que encara surt com cada dia a berenar i llegir al banc de la Rambla. Quan s’adoni de la veritat, res tindrà sentit tampoc per a ell.
Us hauré d’explicar, abans que comenci a perdre el privilegi diví que se m’ha concedit, i que no sé fins quan durarà, els esdeveniments que han portat a la humanitat civilitzada al caos total de què ara n’és presonera. Us demano disculpes per avançat, ja que podria ser que aquestes paraules no tinguessin cap mena de sentit en estar ‘contaminat’ com la resta. I tot i que, excepcionalment, no ho estic del tot, podria ser que aquestes paraules s’aturin de cop si acabo perdent les meves capacitats. De fet, tampoc sé quin sentit té escriure-ho, i menys ara, però sense saber si sóc l’única excepció, no puc menys que aprofitar aquesta oportunitat fins que algú, qui sap quan, aconsegueixi desxifrar-ho i transmetre-ho a la resta de la humanitat.
Si és que llavors encara en queda.
Primer dia de la nova era
L’inici de tot plegat succeí a primera hora del matí quan milions de despertadors sonaven a les cambres de les innocents víctimes. Va ser llavors quan molts de nosaltres ens vàrem adonar que alguna cosa estava passant. Allà romanien les impertinents màquines del temps que miràvem i remiràvem sense acabar d’entendre si ens havíem begut l’enteniment en no poder desxifrar els símbols que ens mostraven.
Tot seguit vàrem iniciar una travada dansa per les llars on tots i cadascú de nosaltres ens aturàvem davant de quadres, prestatgeries, pots de xampú, diaris a la bústia i telèfons mòbils. Ens quedàvem glaçats en veure els símbols que érem incapaços d’entendre. Amb el pànic apoderant-se dels nostres pensaments vàrem començar a buscar la companyia més propera que ens confirmés que el que ens passava era un cas aïllat, que allò que el dia anterior enteníem a la perfecció no havia canviat i que potser havíem perdut el cap… Què reconfortant em sembla ara aquesta idea! Jo mateix vaig córrer sense pensar-m’ho dos cops per agafar el llibre amb què m’havia adormit la nit anterior i del que encara recordava el darrer paràgraf. Però en separar les pàgines marcades pel punt de llibre no vaig ser capaç de llegir ni una sola frase. Em va córrer una suor freda per tot el cos i un imminent atac de pànic es va veure interromput pels plors de la meva dona que havia entrat en una crisi en adonar-se que era incapaç de trucar a la seva mare.
En començar a sentir els crits i aldarulls al carrer vaig treure el cap per la finestra de la cuina esperant trobar, amb una fe cega, la normalitat a què estava acostumat. Però no va ser així. La gent abandonava les cases en veure’s catapultats al carrer a la cerca de la resta del ramat. Amb l’acostumada poca interacció entre els uns i els altres, em va sobtar veure a la població establint converses entre ells buscant respostes.
Fora, el quiosc de la rambla aplegava un centenar de persones que miraven incrèdules els diaris i revistes. Alguns els esparracaven o sacsejaven a l’aire maleint qui sap què. D’altres es mostraven entre si els rellotges o telèfons mòbils esperant que algú els hi desxifrés el missatge. Va ser llavors quan la xarxa telefònica es va col·lapsar. Donat que érem incapaços de recordar els telèfons dels habituals contactes, ens llençàvem compulsivament a trucar a tots i cadascun de la nostra encriptada llista, esperant, amb sort, localitzar a qui buscàvem. El col·lapse de les línies va ser general.
Per altra banda, la ràdio i la televisió ens induïen a un sospitós i silenciós pànic. On haurien d’haver-hi notícies i teories vàries sobre l’incident, hi havia reposicions de sèries i pel·lícules emetent-se ininterrompudament. La ràdio en canvi ens acompanyava amb les melodies més inapropiades possibles per a l’ocasió.
Va ser així com el primer dia es va veure protagonitzat per la incertesa i la solitud de la massa humana que cercava unes respostes que mai varen arribar. Esgotats i desolats ens van disposar a enfonsar-nos en una son reparadora que ens dugués a la normalitat de l’endemà.
Segon dia de la nova era
El fet de despertar no ens va aportar la llum que tots esperàvem. La ràdio i la televisió es van emplenar de debats entre els uns i els altres, que sense cap mena de notícia a transmetre i sense guions a seguir, intentaven donar tranquil·litat a tots els que romaníem expectants de rebre alguna bona nova. Converses buides i sense sentit van acabar per enfonsar-nos en una punyent desolació.
Malauradament, la feina tampoc no era, ni de lluny, una distracció possible. Els comerços continuaven tancats per la incapacitat dels empleats per entendre els símbols que dominaven l’entramat econòmic que ens posseïa de cap a peus. Els bancs, evidentment, no varen obrir les portes. Els patis i les aules de les escoles sembraven un silenci sepulcral molt més catastròfic que el de la borsa o les universitats. Els hospitals, en canvi, eren plens a vessar. L’agilitat dels metges havia minvat i ara es veien obligats a diagnosticar sense anàlisis clínics o historials que poder llegir. Les funcions de teatre es varen aturar, ja que els guions es convertien en jeroglífics per uns actors analfabets que, si no se l’havien après, poc tenien a interpretar. El pànic es va començar a apoderar dels habitants que assaltaven comerços en cerca de menjar i medicines. Les llibreries i biblioteques, en canvi, continuaven impassibles davant la massa enfurismada que les ignorava per no fer-se més mala sang.
El nostre dia a dia es va convertir en una depriment i constant lluita. Érem incapaços de saber quan marcava el taxímetre, quin autobús havíem d’agafar, o si ja era l’hora de dinar.
Ens havíem tornat analfabets de la nit al dia.
La ignorància sobre què ens havia succeït ens dibuixava les més obscures possibilitats dins dels nostres pensaments.
Molts de nosaltres analitzàvem en silenci milers d’opcions, cadascuna d’elles més impossible que l’anterior, per tal d’esbrinar el que ens podia haver dut a tal situació.
Érem incapaços de saber quan marcava el taxímetre, quin autobús havíem d’agafar, o… Perdó, crec que això ja us ho he explicat… Disculpeu la reiteració. Les facultats que conservo són únicament i exclusiva de transcripció. Si bé crec que ja us ho he comentat no puc més que repetir-me per si això m’ha passat per alt. Crec, i de fet n’estic plenament convençut, que conservo encara la capacitat d’escriure, o pel contrari, com diu la meva dona, estaré canalitzant sobre aquesta màquina d’escriure, la meva impotència vers la situació. Jo, en canvi, tinc la certesa que encara sé el que em faig tot i no poder-ho comprovar.
Com us deia, el nostre món s’havia capgirat. Una massa impotent d’analfabets recorria els carrers amb l’objectiu primari de la supervivència, massa precoç pel meu parer, però supervivència a la fi.
Els únics que mantenien encara el cap fresc eren els que es dedicaven a les tasques més antigues. Pescadors i pagesos continuaven amb les seves jornades com de costum, amb una normalitat fingida que els atorgava una lucidesa envejable. Els nens petits, que no s’havien adonat de la gran pèrdua que tots havíem patit, també continuaven amb l’habitual rutina de jocs i rabietes, com si res hagués canviat. I nosaltres, en contemplar-los, ens preguntàvem quina mena de futur els esperaria a partir d’ara.
Tercer dia de la nova era
Tot continuava igual. La nit anterior no ens havia dut cap mena de canvi. No hi havia senyals ni notícies que cap habitant de la terra conservés la capacitat de llegir. Els científics s’havien atrinxerat a les universitats on intentaven esbrinar el motiu de tal ‘epidèmia’, per dir-li d’alguna forma. La gent començava a pensar que tot plegat era un càstig diví o sobrenatural i es centraven a crear una nova societat que no acabés en un caòtic precipici. Altres es movien entre la massa enfurismada a la recerca d’algú que els digués el que havien de fer.
Alguns mestres havien tornat a les escoles i transmetien de viva veu els coneixements que havien adquirit durant molts anys. Si bé les matemàtiques i la literatura ja no tenien sentit, altres matèries com la geografia o la història ocupaven ara les aules. Els mateixos professors intentaven esbrinar les millors formes per transmetre els coneixements als seus alumnes sense cap mena de suport que pogués ajudar als infants a recordar-les.
A fora les imatges del carrer eren ben pintoresques, els aldarulls havien atemorit tant als habitants, que les primeres mostres de bona fe havien sigut rebudes com a la millor opció per a començar de nou. Va ser llavors quan la supervivència del conjunt va començar a aflorar entre les manifestacions i crits d’auxili dels afectats. El cercle cultural i econòmic s’havia trencat i ens veiem forçats a tornar enrere. Un mercat d’intercanvi es va instaurar a la ciutat on queviures i mà d’obra s’oferien de bon grat.
Si bé semblava que la majoria intentaven guardar les formes i la tranquil·litat, els carrers, plens de gent des del primer dia de l’incident, transmetien una fantasmagòrica caricatura del que havíem sigut dies enrere. Entre les batalles entre els uns i els altres, dones amb bosses es passejaven pel mercat, intercanviaven piles, roba o qualsevol altre objecte per menjar. En Joan, el peixater, tenia parada fixa a la Rambla on canviava peix fresc per verdures o mans àgils que volguessin anar a pescar amb ell. Els més forts protegien les parades per evitar que els que saquejaven els establiments destruïssin ara la bona fe dels més sensats. La Júlia, la propietària del supermercat de la cantonada, oferia queviures a canvi d’un grapat de braços forts que li volguessin enllestir la reforma de la cuina que li havia quedat a mitges i que, tal com estava, no li permetia fer ni una trista sopa. El Joel, el menut del cinquè tercera, baixava cada dia amb el mateix llibre a seure en un banc. Ningú hi parava atenció, hi havia tants que volien aferrar-se al passat per no afrontar el present que s’entretenien jugant amb mòbils o portàtils esperant que això els portés de nou a la vida que coneixien.
I jo, atrinxerat a una finestra que s’havia convertit més en una presó que en un entreteniment, m’aferrava amb força a la idea que si baixava i posava un peu a terra hauria de fer-li front al que ja semblava inevitable. Absort, mentre revisava els capítols anteriors gravats a la memòria i analitzava l’evolució dels personatges, em vaig adonar que al Joel se li dibuixava un somriure en girar la pàgina del seu llibre, aquell que el tenia eclipsat i el lligava a un passat ja convertit en cendres. Però no era un somriure com el de la resta, no. El noi del portàtil i el del telèfon mòbil no tenien la mateixa mirada que el Joel. El vaig observar detingudament.
El jove, passava els fulls a la velocitat esperada per un vailet de vuit anys, el seu rostre reaccionava al que de ben segur podria ser una entretinguda lectura si no fos perquè allò, avui en dia, era més que impensable.
Vaig decidir baixar.
A fora, al carrer, tot era més… més real. Esfereïdora i punyentment real. Entre els que posaven seny per refer el dia a dia de la millor manera possible es barrejaven bojos, inconformistes i engrescadors que buscaven culpables. Alguns predicaven sobre una vella cadira la fi del món i d’altres simplement veient passar el temps sense fixar-se en qui tenen al costat. Ningú havia parat atenció al menut. Ningú. Ni jo mateix, que ja feia tres dies que mirava per la finestra. Com pot ser que no ens haguéssim adonat que el petit estava a punt d’acabar de llegir un llibre? Si realment havia perdut el cap i estava fingint, l’envejo. El nen havia de tenir una imaginació inigualable per tal de romandre tres dies absort en aquelles incomprensibles pàgines.
Em vaig asseure al seu costat.
—És interessant el llibre? —li vaig dir.
—Més del que esperava.
—I de què va?
El noi sense aixecar la vista de les pàgines i sense ni tan sols mirar-me em va respondre:
—Va sobre un nen que marxa tot sol en un vaixell perquè es vol convertir en pirata.
—I com sap on ha d’anar?
—Segueix els senyals de fum que li fan els altres pirates des de la base. Així es titula: ‘Senyals de fum’. —em digué.
—Sembla divertit, no?
El noi, encuriosit, em va buscar els ulls i em va repassar de dalt a baix.
—I tu? Perquè escrius tot el que dic?
—Jo? Ah, creia que tampoc li donaries importància, la resta no ho fa.
—Ja… mai fan cas al que passa al seu voltant.
—Potser creuen que hem perdut el cap no creus?
El noi va fer un gest d’indiferència i em va prendre el quadern.
—Ho escrius tot?
—Tot el que puc i mentre encara pugui, sí.
El va fullejar durant una bona estona mentre jo l’observava pensant que potser sí que havia perdut el nord.
—Ja ho veig. També la crisi de la teva dona…
Vaig intentar no mostrar sorpresa tot i que el cor m’anava a mil i un reguitzell d’esperança volia segrestar al nen i tancar-lo en una gàbia per a què no marxés.
—Sí, també això.
—Vols el meu llibre? És molt divertit.
—No. Jo no puc llegir també estic ‘contaminat’.
—I per què pots escriure?
Intentant no perdre la grata companyia i veient que potser estava davant del darrer humà que posseïa aquella virtut em vaig deixar endur per la seva innocència i li vaig respondre amb tota la sinceritat que vaig poder.
—No sabia que podia. Cap al final del segon dia de l’incident vaig sentir la necessitat de fer-ho. Fins i tot la meva dona creu que sóc boig.
—Sí, ho he llegit a la tercera pàgina. —em respongué.
—Això, només vaig fer-ho, sense saber si res del que escrivia tenia sentit.
—En té, als primer cinc fulls. Aquest últim no en té gaire.
—No?
—No. Hi ha algunes paraules que no existeixen i d’altres que sí però li falten lletres.
El que feia uns minuts havia suposat per mi un cop d’aire fresc va començar a ofegar-me.
—Pensava que tard o d’hora passaria, no podia ser que només jo… —li vaig dir tot compungit.
—Home… Jo no n’estic pas de contaminat…
—El noi canvià el posat com si s’hagués penedit de les seves paraules.
—Però a la resta del món sí. Això diuen a les notícies. Encara no s’ha demostrat que hi hagi ningú que sigui capaç… Però ara, ara… estàs tu!
El nen s’aixecà de sobte i deixà anar el quadern fent-lo precipitar cap a terra.
—No he fet tot això —va dir senyalant a la gent del voltant—per convertir-me en una espècie de rata de laboratori un altre cop! I si li dius a algú, et prendran per boig. No els penso pas donar cap motiu perquè et creguin!
—Que vols dir amb el que has fet??? Joel! Que has fet?
—Res! No he dit res!
En Joel començà a córrer cap a casa seva sense mirar enrere i jo empès per l’obligació d’esbrinar els seus secrets el vaig seguir escales amunt.
Cinquè dia de la nova era
—És així com vols que quedi?
—Ja saps que no és ben bé així com jo ho escriuria, però…
—Un tracte és un tracte —em diu.
—D’acord Joel, un tracte és un tracte. Per això hem eliminat el capítol que no volies que sortís. T’ho vaig prometre. Però ara tu has de complir la teva part. Ja ho escrius tot?
—Sí, tot. Però ja saps que això no podrà sortir a la llum mai. Mai em sents?
—Així serà mentre siguem vius.
El noi continua escrivint curosament tot el que jo li dic. Crec…
—I quan dius que començaràs a ensenyar a la humanitat a llegir i escriure?
—Hem d’esperar. Just ara estan aprenent a viure.
Escriptura creativa – Centre cívic Sant Narcís – Ciència ficció
Sota l'estora 